LA TECNOLOGIA A L’AULA DEL SEGLE XXI

LA TECNOLOGIA A L’AULA DEL SEGLE XXI

Un dels temes més recurrents d’aquets inici de curs ha estat la digitalització de les aules. Aquesta iniciativa sorgeix a partir que el President del Govern anuncia que tot l’alumnat de 5è de primària disposarà el curs vinent d’ordinadors personals. També per la signatura del President de la Generalitat d’un conveni amb Microsoft per tal de dotar alguns instituts d’aules digitalitzades.

Més enllà del debat a nivell, polític, empresarial i econòmic que estan generant aquestes mesures hem d’entrar en un debat pedagògic. Ens pot servir per pensar i col·lectivament anar dissenyant alguns elements de l’aula del segle XXI ? Sens dubte que si ho prenem des d’aquesta perspectiva caldrà temps, planificació i sobretot intencionalitat educativa més enllà dels efímers debats actuals.

L’ordinador és una eina habitual per a infants i joves en el seu entorn familiar i domèstic, en el seu futur laboral serà un estri imprescindible, aleshores té tot el sentit que s’incorpori a les aules. Malgrat això, no podem oblidar que avui hi ha un sector social desafavorit que no té accés a aquestes tecnologies en la seva vida quotidiana el que fa que sigui necessari que centres educatius i altres entitats socials els permetin l’accés a les tecnologies.

Dit això, hem de tenir en compte que la tecnologia no pot ser la finalitat per si mateixa sinó que és una eina, la seva raó de ser és que pugui ser un mitjà per aprendre més i millor. Per això, estarà condicionada a com s’utilitza i es treballa. L’ús de la tecnologia es pot abordar des de molts diferents plantejaments didàctics i pràctiques educatives.

Hi ha una sèrie de factors que pensem que s’han de tenir en compte, analitzar i treballar a fons per a què s’hi pugui reflexionar i anar avançant:

- Estem en moments d’introducció del nou currículum, la veritable sentit educatiu està en el desenvolupament de les competències. De totes elles, hem de veure com es generen dinàmiques a l’aula i es proposen seqüències d’activitats que permeten un treball que condueix a una estructura de coneixement en xarxa on la referència és la situació complexa i les matèries són els instruments per afrontar-la i construir coneixement. No podem reproduir l’estructura lineal i parcel·lada que implica l’únic fet de passar a format digital els continguts del llibre de text.

- Ens agrada parlar de materials educatius diversificats, el discurs actual s’està limitant a la digitalització del llibre de text. L’aula adquireix una dimensió molt més rica si s’utilitzen diferents recursos didàctics: llibres de consulta, material audiovisual, material multimèdia, materials a la xarxa, materials elaborats pel mateix professorat i altres materials educatius diversos. En funció d’allò que s’estigui treballant cal cercar els recursos més idonis. Vist des d’aquesta perspectiva l’activitat a l’aula no és limita a utilitzar l’ordinador a l’igual que abans crèiem que no havia de ser el llibre de text en exclusivitat, el que és cert és que obre unes perspectives didàctiques noves i interessants.

- Els materials amb format digital tenen moltes més possibilitats per a l’obertura i la flexibilitat. Per tant, aquestes haurien de ser característiques bàsiques permetent que es pugui adaptar a diferents ritmes d’aprenentatge de l’alumnat.

- És necessari pensar en una visió global del centre, per la qual cosa ens apareix la biblioteca escolar com a espai molt interessant que es constitueix en un centre de recursos educatius pel centre, des d’on es pensa i es fomenta el gust per la lectura i l’accés a la informació, de manera que es l’alumnat rep formació pràctica per accedir a fonts documentals amb diferents formats.

- Les premisses anteriors ens porten a considerar el rol del docent com a molt important per a la creació del clima i la generació de propostes educatives. La correcta formació tecnològica i didàctica, el treball en equip entre el professorat del nivell, cicle i escola han de permetre situar les tecnologies en el dia a dia de l’aula amb la qüestió de fons segurament més important, aconseguir que l’alumnat transformi les informacions en coneixement personal integrat a través del diàleg amb els altres, potenciant l’aprenentatge reflexiu i el sentit crític.

Segurament que aquest ha estat un tema d’inici de curs d’aquells que poc a poc es van diluint en l’àmbit de l’opinió publica i dels mitjans de comunicació però val la pena pensar-hi molt més enllà, en el sentit que marca models educatius. Per això, creiem que l’hauríem d’emmarcar en una de les puntes de llança de la LEC, l’autonomia de centre, és important que l’administració promogui aquests processos de dotació de tecnologia i recursos digitals però que ho faci des de la perspectiva del Projecte Educatiu del Centre, d’acord a diferents maneres de fer i interessos de manera que puguin sorgir propostes específiques. Si pretenem canvis culturals requereixen temps i fermesa però sobretot han d’anar guanyant sentit en el dia a dia.

Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya

L'escola a la societat xarxa. Informe PIC

2.9.3. L’alumne en el centre de la seva educació

En una paraula, cal que l’escolarització s’adreci a aconseguir l’èxit individual de cada estudiant, tot i que la paraula èxit sigui poc apreciada pel llenguatge pedagògic predominant.

Una condició imprescindible per a reeixir en aquest esforç és que s’entengui que cada estudiant només té una sola oportunitat de gaudir d’una excel·lent educació, que cada alumne té dret que l’escolarització li proporcioni i que l’obligació del centre d’ensenyament és fer-ho possible de manera ordenada i eficaç.

Això té una profunda relació amb la integració de les TIC en els processos d’ensenyamentaprenentatge i en la transformació de la mateixa educació. En els 25 anys de presència de les TIC al sistema educatiu català, el model mental dominant ha estat considerar les TIC com a instruments al servei de la tasca del professorat, que és lliure d’emprar-les o de no fer-ho atenent sobretot als seus interessos, circumstàncies i percepcions, anteposats generalment al que pugui convenir o interessar a l’alumnat. Aquest plantejament no és d’estranyar tenint en compte que està molt estesa, sobretot a l’educació secundària, la concepció del professor o professora com a especialista d’un sector del currículum, amb la missió bàsica de transmetre’l i de jutjar si els alumnes han après el que els ha transmès.

Es dóna, però, la circumstància afortunada que les TIC són precisament els instruments naturals dels alumnes. Amb les TIC poden explorar, expressar-se, investigar i ser creatius. Les TIC els permeten comunicar-se i contrastar i aplicar el seu coneixement. Corresponentment cal que el sector educatiu català entengui i apliqui les TIC com el que són: instruments privilegiats de treball intel·lectual, de comunicació, de producció i de creació dels alumnes, i que per tant no es poden deixar de banda sinó que cal fer-ne un ús generalitzat, sensat i eficaç.

Les noves circumstàncies socials requereixen que el sistema educatiu persegueixi l’excel·lència i l’equitat, simultàniament i amb molta empenta, fins i tot amb passió i sentit d’urgència.

Això només es pot aconseguir si l’educació de cada alumne passa al primer pla, si s’és capaç de donar un focus personal a un servei universal. Les TIC són instruments imprescindibles per a afrontar aquest repte alhora polític i professional. El dilema clau dels propers anys és si les TIC a Catalunya s’empren per consolidar l’actual status quo educatiu o per transformar l’aprenentatge i l’experiència educativa de tots els nens i joves.

Ferran Ruiz

veure el document sencer

Terres de l'Ebre

Les Terres de l'Ebre. Els orígens.
L’any 197 a C, la Península Ibèrica fou dividida en dues províncies: Hispània Citerior i Hispània Ulterior. La primera tenia per capital a Tàrraco. Dins de cada una sorgiren els “conventus juridici”, de caràcter administratiu. L’any 297 d C, una nova divisió de la Península en sis províncies, sense varià el conventus de Tàrraco.
Així el “Conventus Juridici Tarraconensis” establert per la colonització romana, ha estat considerat com un antecedent pròxim al que anomenem Catalunya. Amb lleugeres modificacions per ponent i pel sud resultaria una anticipació a l’actual territori de la Generalitat, a 2000 anys de distància.
El conventus trobà un districte menor en la “civitas”. Divisió que s’ajustava a les conveniències del país, a les seues realitats naturals i socials. La civitas era un espai territorial entorn una localitat que constituïa el seu cap natural. Era una entitat de poblament amb un territori que li donava per viure.
PLINI EL VELL cita 42 demarcacions d’aquest tipus dins el conventus de Tàrraco. Aquest governador d’Hispània en temps d’August, referint-se als pobles del conventus entre els més nombrosos escriu els “dertosani”, denominació de conjunt de pobles (gents) que ocupaven un territori, és a dir, que ací “poble” resulta sinònim de “civitas”.
A la primera meitat del segle XI, els sarraïns acabaren constituint uns petits reialmes independents centrats per la part baixa de l’Ebre i el Segre, amb capitals a Tortosa i Lleida.
RAMON BERENGUER IV, acabà l’any 1148 amb el domini sarraí de Tortosa. El terme de la ciutat seguí essent el mateix de la “civitas”.
La primera divisió amb territoris ben delimitats que tenim, data de 1304. Assenyala 18 vegueries. La Vegueria de Tortosa va de La Riba a Alcanar i del Montsant al mar. El cas de fer anar les muntanyes de Prades i part del Camp de Tarragona amb Tortosa poder està influenciat per interessos dominals o de jurisdicció vinculats en certes famílies poderoses.
El fogatge dels anys 1365-1370, fa passa el comtat de Prades a la vegueria de Montblanc. La persistència a través de cinc segles de l’àrea de la vegueria de Tortosa, malgrat mutacions exagerades, han deixat comprendre que el territori és el mateix que el que avui són les Terres de l’Ebre.
Felip V l’any 1714, abolir les llibertats de la terra i rectificà el règim territorial. El “Decret de Nova Planta”, 1716, disposa la divisió de Catalunya en 12 corregiments i un districte. Un d’aquests corregiments fou el de Tortosa, amb la mateixa extensió que tenia la vegueria, aquest concepte sobrevivia en el llenguatge popular.
La divisió suggerida per Francesc Ameller i Josep Aparici, es mantingué en vigència fins el 1820, amb poques interrupcions.
Entrada l’Edat Moderna, apareixen noms propis ben populars amb la denominació de comarca.
L’any 1821 comença la provincialització de Catalunya. El 30 de novembre de 1833, definitivament es perd el territori i la capitalitat a favor de la “província de Tarragona”.
La Generalitat decretava l’any 1936 una nova divisió en 9 regions i 38 comarques. Pel que fa al nostre territori, anunciava: “Regió cinquena, que comprendrà les comarques de Baix Ebre, Montsià i Terra Alta, la capitalitat de la qual serà Tortosa”.
Àngel Ismael